Les fotos no reflecteixen la realitat tot i tenir aquesta fama.
No vull entrar en la interpretació natural que realitza cada fotògraf, per a això l’únic a poder controlar és l’ètica personal de cadascú.
El medi fotogràfic té moltes diferències que impedeixen que s’assembli ni remotament a la percepció humana de la realitat.
La gamma tonal i l’adaptació de l’ull sumada a la interpretació que de les imatges realitza el nostre cervell són coses que una imatge fotogràfica directa de càmera mai podrà imitar.
Per això la pintura ens comunica sensacions més realistes que la fotografia. Perquè el pintor directament imita les sensacions, no la realitat.
Per aquest motiu crec que tota imatge fotogràfica necessita sempre un mínim de postproducció. No defenso amb això el retoc abusiu, sinó tot el contrari: reflectir de manera molt més verídica el que haguem retratat.
Posaré un parell d’exemples molt realistes, sense entrar en imatges que puguin demanar un retoc més important. La primera és com ho veuria la càmera amb un revelat automàtic, mentre la segona és amb un treball posterior:
En els nostres reportatges fotogràfics de casament sempre hi ha una postproducció. Jo ho anomeno èmfasi, per distingir d’un retoc bàsic que consisteix en retocar imperfeccions del moment de disparar (taques del CCD, ajustar colors i contrast, etc.).
Amb l’èmfasi de cada fotografia el que pretenc és que aquesta reflecteixi el millor possible les sensacions d’un moment que mereix ser recordat.
